Drop_013_Black


ENCANTAMENTS D’ALBRANCA

Es Gorg

Costa avall per na Bassera caminaven el Rei moro de ses Coves Gardes i sa garrida fia; ella ben mudada i adornada, com si anàs a noces; ell, carregat amb una caixa llarga, com si es tractàs d’un enterro. El rei havia afinat que, a sa seva fia, la festejava ocultament un jove d’un poble inimic.
Era prop de mitja nit; però feia una lluna que semblava de dia.

Ja dins es Barranc, estreta vall tancada a ponent pets alts roquissars des coster d’en Mula, i a llevant per penyals taiats a plom, seguiren es sargai o llit sec des torrent i van arribar an es Gorg, ull bavenc de monstro subterrà guaitant a flor de terra: ull que té per ceia un espès boscarró d’abatzers i jonqueres, i per pipella una gran roca en forma de mitja lluna.
El Rei posà damunt sa catifa de gram sa caixa i, prenent-la per cadira sa fia, contestà a lo que son pare li demanava:
-No, mon pare; no puc oblidar; manco me puc casar amb un altre homo: antes la mort.
-Cert que, enamorada d’un inimic nostro i no volent-lo oblidar, mereixes la mort: però som ton pare i no et puc matar. Vot he fet que si ara no renegues des teu aimador, te consagraré a sa Deessa d’aquesta Gorg, a s’Esperit que regna dins aquesta aigua sense fons.

Sa feu mitja nit i digué el Rei:
-Ha arribada s’hora…: tria!
I obrí sa caixa.
Sa fia s’hi va ajeure a dins, prenit-la per llit nuvial i tomba al mateix temps.
Sa coberta ben clavada, el Rei amollà sa caixa dins es Gorg, a on quedà surant com una nau. Ell s’hi pensà una gran estrebada; però a la fi agafà una pedra i amb ellapigà tres cops damunt sa caixa, i digué:
-Afons!
I es Gorg s’engolí sa caixa i sa jove.
I digué el Rei:
-No sortiràs més, fins que aquesta mateixa pedra no caigui dins es Gorg.
I voltatn son braç de bronzo la tirà brunyint, en ço d’Albranca, enfora, tan enfora com pogué empènyer-la s’odi venjatiu, insaciable.



I mentres el Rei, tot sol amb sa tristesa, pujava costa amunt per na Bassera, un jove sortí d’un espès matissar i, mirant dins es Gorg, digué, com si parlàs amb sa Fia del Rei:

-Jo et desencantaré-
-Prou havia xoroiat i ho sabia tot: havia sentit botir sa pedra per devers s’esquena des Claperar, dellà des Canaló de na Ponça.
Però allà, n’hi ha tantes de pedres!... Quina és… quina no és?... N’agafà totes ses que pogué endur-se’n i, ja en es Gorg, els hi tirà una per una; totes anaren a fons, però sa caixa no va sortir. Va fer un altre viatge i succeí lo mateix; i un altre, i li va passar igual. S’acabà sa nit i es jove, per no ser afinat, tornà a ca seva; sa caixa i sa garrida fia del Rei van romandre en es fons des Gorg.
Sa nit següent la passà traginant pedres i tirant-les dins es fondal; aquest tampoc amollà sa penyora.
Es jove haguera donada tota sa hisenda, i fins sa seva vida, per aquella pedreta, tirada per devers s’esquena des Claperar, perduda entre ses altres…
Anys i anys, de nit en nit, passà es jove aimador sa seva vida traginant i tirant pedres dins es Gorg; sa garrida jove roman en es fons des Gorg de nit en nit i any darrere s’altre.



Si una vesprada calma vos atansau an es Gorg d’Albranca, sentireu una remor com de singlots acompassats i planyívols. No demaneu què és; no crideu!...
És que, de nits, avui encara, segueix tirant-hi pedres, amb esperança de trobar sa que és sa clau de s’encantament es jove enamorat de sa garrida fia del Rei de ses Coves Gardes.