Drop_013_Black


EN PEDROLA


Ben de compte seran els migjorners que no coneguin sa història d’en Pedrola.
En temps de Binicodrell comprenia ses terres que, entre Binigaus i Deià, hi ha des des Puig Gros de sa Font Rodona fins a la mar de Migjorn, hi vivia un dels homos més rics de Menorca: en Pedrola.
En es punt a on estan avui ses cases de Sant Agustí, lloc molt altçarós, hi tenia una torre forta, sa torre de Binicodrell, de sa que encara hi ha mostres, a on, en cas de desmbarc de moros, s’hi arreceraven pagessos, missatges i ramats.

En Pedrola era molt pescador. Omplí d’aigo els fossos de sa torre, hi amollà peixos d’aigo dolça, i quan la costa estava amenaçada, i era perillós arribar a sa pesquera predilecte, s’entretenia pescant a ca seva. I per veure’l com pescava, sa dona pujà dalt sa torre. En Pedrola li digué:
-tant com veim d’aquí dalt, tot és nostro.
-Grat sia a Déu, - digué ella - Ell t’ho conserv.
-Gràcies a jo!... Ningú no em pot fer tornar pobre.
-Tot està en sa mà de Déu, Pedrola. Ell qui t’ho ha dat, t’ho pot pendre.
-I Déu tampoc me pot fer tornar pobre!... Ni Ell m’ho ha donat, ni Ell m’ho pot prendre.

Amb ses mans se tapà ses oreies sa dona i, per taiar aquelles presumptuoses blasfèmies, baixà de la torre. I quan tractà de fer-ho en Pedrola, errà un peu, llenegà, va caure rodolant escales avall, i a més d’un bon sotrac, se va rompre una cuixa.
Ja tenim en Pedrola dins es llit, renegant dels moros, de s’escala i de sa cuixa trossetjada.

Al cap de pocs dies s’hi presentà un dels pagesos, que li digué: - Senyor Pedrola, una epidèmia ha pigat an es meu bestiar i m’he la mort tot. No podent enreistir més, li faig entrega de ses claus.
-Bé homo; un altre les pendrà.
Sortia aquest pagès i un altre entrava llagrimetjant:
-Senyor Pedrola, s’ha pigat foc a s’era i m’ha cremat tot es blat i sa paia de s’anyada, els bous i matxos; no puc seguir de pagès i li faig entrega de ses claus.
-No ploris l’amo, -li digué en Pedrola; encara ningú t’ha tirat escales avall. Emperò, qui és que ve esvalotant?
-Senyor Pedrola som jo, -digué entrant un altre pagès, ple de nafres i amb sa roba tota esborrincada; -els moros han saquetjades ses cases, han captivats sa dona i es fiis; m’ho han robat tot… Déu sap com he escapat de ses seves mans. No em queda res, sinó ses claus des lloc, i les hi entrec.
-No ploris, homo, -digué mig rient en Pedrola, -es moros ni sols t’han romput una cuixa.
I els demés amitgers, uns per una cosa i uns per unes altres, i totes dolentes, van anar entregant ses claus dels llocs an en Pedrola: ses seves terres quedaren abandonades molt de temps.
-Mira, Pedrola, com mos castiga Déu! – li digué sa dona.
-Bé ho mir, però no ho veig, -respongué ell, -es castigats són es pagesos.
Poc temps després se li morí sadona.
-Ara sí que sembla que Déu me castiga, però a qui ha castigat és a sa dona, -va rumiar en Pedrola.
Servit per gent estranya, rendit dins es llit, es desgavell comandava pertot; i semblà com que damunt de tants de béns hi passassin amb un ram; un darrera s’altre va despatxar tots els llocs, quan en Pedrola, amb sa cama torta i mal soldada, pogué deixar es llit, se trobà sense una creu.


Any i anys fou conegut a Menorca un pobre coix, que cercava caritat de lloc en lloc, i la demanava amb aquesta estranya escomesa: -Voleu fer almoina a un pobre inconegut de Déu?
I ja vei i mig cego entrà a una possessió dets endurriols des Migjorn, i va repetir sa seva cançoneta:
-Voleu fer almoina a un pobre inconegut de Déu?
I sa madona respongué:
-Si sou pobre no sou inconegut de Déu, es Pare des pobres, i per amor de Déu es pobrets sempre troben socors en aquesta casa.
-A on som, madona, quin lloc és aquest? –Va preguntar es pobre veiet.
-Binicodrell, -li va contestar.
Es pobre arrencà en plors, que li sortien des fons de l’ànima, i els seus uis, des que havia fuita sa claredat, emmirallats per ses llàgrimes de contricció, veren sinó coses de la terra, veritats del cel.
I quan sa madona, tota compatívola, li allargà es pa de sa caritat, besà es pobret, i tot commogut digué: - Per amor de Déu sia, germana!
Era en Pedrola.


Bé n’ha tingut de posseïdors Binicodrell, de cap d’ells s’en recorda sa memòria popular, sinó d’en Pedrola; son nom hi resta aferrat, i fins i tot a terres que avui ja no són de Binicodrell, quatre dels llocs sortits d’ell, Santa Clara, Santa Mònica, Sant Agustí i Son Saura, tenen una o més tanques que encara s’anomenen na Pedrola, partions d’un gran camp que es deia sa coma d’en Pedrola, record que sa terra fa d’un gran ric i d’un grandíssim pobre.